FI

I aquí, acaba el meu bloc sobre l’Ensenyament de llengües, almenys provisionalment.

Per a mi ha sigut una experiència nova en tots els sentits i crec sincerament, que n’he tret molt profit, que ha complert totes les meves expectatives i que espero que aquesta assignatura segueixi tenint la línia que ha tingut com fins ara.

Gràcies Daniel.

Qüestió de temps

Ho diré clar i català. La meva experiència com a aprenent en línia és gairebé nul·la, per no dir, nul·la del tot.

El poc que he tractat va començar aquí a la universitat, quan ens van presentar el Campus Global i el Moodle. De fet, jo no considero que siguin espais d’aprenentatge en línia, crec que caldria denominar-los plataformes per al seguiment de les assignatures, que serveixen com a complement de les classes presencials. Són elements complementaris a la majoria de classes magistrals.

En el cas d’aquesta assignatura Ensenyament de llengües, de la manera en què s’ha plantejat, si aquestes eines no existissin, no hagués estat possible. Internet ha sigut el nostre mitjà pel qual ens hem comunicat al llarg d’aquests 3 mesos, hem descobert la caòtica experiència del xat en línia amb una xifra impossible de companys, molts de nosaltres hem creat per primera vegada el nostre bloc i fins i tot, hem sabut què era una wiki, fins el punt de crear-la nosaltres mateixos.

Penso molt sincerament, que l’aprenentatge en línia pot ser útil, molt útil; ara bé, només funcionarà en aquells casos en què l’alumne/a treballi de manera molt autònoma, responsable i constant. Realment, si s’aconsegueix aquesta constància, això ens permetria rebre classes des de casa, des de la oficina, des de l’altra punta de món, si convé i ens resultaria igual d’efectiu que ser presencialment a classe. Però també toco de peus a terra i veig que mentre la filosofia de l’ensenyament no agafi un altre camí, això no serà possible.

Potser d’aquí uns anys estarà al nostre abast posar en marxa sistemes d’ensenyament de llengües a distància o en línia, qui sap.

Avaluacions ahir, ara i sempre

És clar, som en època d’exàmens, final de curs i toca parlar-ne.

L’avaluació no és res nou per a ningú. I per a qui ho sigui, sort en té. En aquesta vida, hem estat avaluats des de ben petits, fins i tot abans de dir ni una sola paraula. Com és que el teu nen encara no camina? Per tant, necessita millorar. La meva filla ja fa un mes que diu “papa” i “mama”! Per tant, progressa adequadament. I així, tantes situacions com vulgueu; és clar que l’ambient del qual parlem és ben diferent. Ara, en la nostra etapa com a estudiants ens han avaluat de totes les maneres possibles i quan això s’acabi, seran els nostres caps o els clients els qui ens faran una avaluació de la nostra feina encara més dura.

Doncs si, efectivament a mi també m’han posat a prova des de ben petita. Les classes d’anglès a l’escola eren ben temudes. No ser si per la professora o per la seva mania de preguntar-nos-ho tot cada dia a dit. El vocabulari ens l’havíem de saber tots de memòria, si ens ho preguntava n’hauríem de saber la traducció cap al francès, i si a més, tu encara ho volies entendre millor, ho havies de passar cap al català. Les lessons de la Claudine, eren el pitjor que ens podia passar. No érem gaires a classe, i això significava que la probabilitat que et toqués recitar-la era cada cop més gran. Tots acotxàvem el cap dissimuladament quan preguntava qui es presentava voluntari, i en pic designava algú, tots respiràvem per unes hores. Però el patiment tornava a començar quan pensava en demà i la sort que tenia a qui li havia tocat, ja ho tenia fet! Tot aquest “patiment”, ara còmic, va servir per presentar-nos a l’examen oficial PET, tots vam aprovar i amb molt bones notes.

Jo, personalment no he rebut mai una avaluació ipsativa. Jo també volia “progressar adequadament” o que em diguessin que “necessitava millorar” (tot i que no m’hagués fet cap gràcia), però no va poder ser. Des de ben petita que m’han acompanyat els números i les notes numèriques, això si, sobre 20, en comptes de sobre 10. L’únic comentari escrit que apareixia en el nostres full de notes, l’escrivia el nostre tutor o tutora i en relació a la mitjana de les notes, feia un comentari als pares perquè es fessin una idea del que volien dir tota aquella colla de números.

En l’últim curs d’escola, l’equivalent a 4rt d’ESO, ens van preparar per presentar-nos als certificats que expedeix l’Escola Oficial d’Idiomes. I vaig obtenir el Certificat Elemental i el Certificat d’Aptitud de francès. Aquell mateix any també ens vam presentar als nivells inicials del DELF, i més endavant em vaig presentar a la resta que em faltaven, pel meu propi compte.

A l’acadèmia vam tenir moltes tutories individuals, vam fer tests d’elecció múltiple, entrevistes orals, assaigs escrits, treballs en grup, exercicis orals i de comprensió, etc. I ens van preparar per examinar-nos del FIRST.

En la majoria de casos, se m’ha avaluat l’evolució que he fet al llarg del curs i cursos, fèiem controls de tant en tant, perquè no se’ns acumulés el temari, però la prova final és la que determinava que havíem assolit els coneixements que se’ns exigien.

Per acabar, m’agradaria fer una petita reflexió sobre l’auto-avaluació. Tal i com s’ha demostrat moltes vegades, els alumnes, almenys de més petits, no tenim prou criteri per adjudicar-nos una nota. Potser perquè no sabem en què es basa el/la professor/a, malgrat que en puguem tenir una vaga idea. Jo el que proposaria, és que fos el/la professor/a qui s’auto-avalués i que arribés a la conclusió si ha fet una bona feina o al contrari, ha fracassat. De cara al pròxim curs, doncs, potser caldrà replantejar-se segons què i més ara, que el fracàs escolar és tan accentuat.

I per què?

Un dia d’aquests, mentre em plantejava què dir en les properes tasques, em vaig adonar que ben poques vegades ens plantegem de quina manera fem les coses, com actuem, quin és el procés que hem emprat per arribar-hi, etc. Tots hem rebut algun –o molts- tipus d’ensenyament al llarg de la nostra vida, però crec que no se’ns havia acudit mai fer-ne un anàlisi exhaustiu, i ara que ho fem, resulta prou curiós.

Si, ja ho sabeu, la meva escolarització ha sigut bàsicament en una escola francesa, i això, fa que en segons quins assumptes relacionats amb l’ensenyament de llengües, no coincidim ben bé en el mateix. Si cada país és un món, cada país té les seves costums, ideologies i maneres de fer, evidentment, el plantejament sobre l’ensenyament és ben diferent. No obstant això, i llegint els vostres blocs hi ha ocasions en què m’he sentit identificada i m’he dit: “No estàs tan lluny d’ells!”.

Començo parlant de la metodologia gramàtica-traducció, i és que, si no és prou complicat aprendre una llengua estrangera, jo com a curiositat, vaig començar a aprendre l’anglès amb una professora francesa, i per tant, a classe, al principi fèiem classes d’anglès en francès, així que fèiem doble pràctica. Quan el nivell ja va ser més avançat, llavors si, la classe era absolutament en anglès i si mai havíem de descobrir quin significat tenia un mot o una expressió, havíem de buscar sinònims o bé, buscar una paràfrasi.

Crec recordar, que el mètode directe, el vaig viure bàsicament a l’acadèmia on vaig aprendre la major part del meu anglès, per perfeccionar. Teníem un llibre de text de referència, però gairebé mai el seguíem al peu de la lletra. Fèiem multitud d’exercicis orals, debats, converses creuades, vèiem pel·lícules, escoltàvem cançons, ens gravàvem, fèiem molts exercicis en grup, cooperatius, etc. Tot això, era sobretot perquè assolíssim una important quantitat de vocabulari i que la nostra llengua anglesa parlada fos fluïda, clara i natural. Quan la fase de comprensió ja l’havíem assolit, ens centràvem en la pronunciació i ho fèiem a través de la repetició, 20 vegades si calia.

Ja només em queda parlar-vos un xic sobre l’enfocament oral i situacional. Suposo que alguns de vosaltres haureu anat de colònies a l’estiu, o haurem anat a l’estranger durant uns mesos. Doncs bé, el meu primer contacte amb l’anglès de carrer, fora de l’aula, van ser les colònies de l’English Summer. Els matins fèiem classes intensives d’anglès, ho tocàvem tot, vocabulari, gramàtica, listening, readind, speaking i no sé si encara em deixo alguna cosa. Els professors eren tots nadius i joves, imagina’t quina festassa! I si no en teníem prou, les nits eren temàtiques i tot el que organitzàvem era en anglès, els shows, les “obres de teatre”, les nits de cine, i si muntàvem competicions de bàsquet, simulàvem la NBA, no pas l’ACB.

A l’École Bon Soleil, en diversos cursos es van organitzar sortides a França. Fèiem intercanvis amb nanos de la nostra edat, que estudiàven en Lycées. Nosaltres anàvem 15 dies a casa seva, convivíem cadascú amb una família i durant el dia assistíem a classe amb els companys francesos, com si forméssim part de l’escola durant uns dies, com uns alumnes més. Als cap d’uns dies, ells baixaven cap aquí. Els allotjàvem cadascú a casa seva, durant la setmana venien a classe amb nosaltres i els caps de setmana, els dúiem a fer turisme. Vaja! Tota una immersió lingüística!

Us he de dir que des que sóc a la UPF, m’he adonat que no sabia el per què de les coses, per mi formàvem part dels meus coneixements, era així i punt, no tenia cap més explicació. Des de fa ben poc, i des de que dono classes de repàs a nens, tant de català, castellà, anglès i francès, que he fet l’esforç de preguntar-me el per què, per tal de poder-ho explicar als nens i nenes.

La meva escola i les seves teories

L’École Bon Soleil de Reus va ser la meva escola. Vaig entrar-hi amb 3 anys i vaig sortir-ne amb 13 (sóc de finals d’any i encara no havia fet els 14). És una escola ben particular ja que, almenys al Camp de Tarragona, no n’hi ha cap d’igual. És una escola francesa, privada i amb un sistema d’ensenyament ben diferent. Per dir-ho d’alguna manera, jo no he après les mateixes assignatures que els meus companys que han anat en escoles catalanes, he après les mateixes coses que els nens i nenes d’origen francès.

La filosofia d’aquesta escola sempre ha estat la de seguir el sistema escolar francès, que es regeix a França i no pas el que determina la Generalitat de Catalunya. Per dir-ho d’una altra manera, anàvem per lliure. Possiblement, durant els cursos de pàrvuls, que nosaltres en dèiem PS (Petite Section), MS (Moyenne Section), GS (Grande Section), la primària que anava des de CP, CE1, CE2, CM1, CM2 i fins a 6ème, si haguéssim fet l’exercici de comparar els continguts dels temaris no hi hauríem trobat tantes diferències amb el sistema català, això si, amb la gran diferència que la llengua principal era el francès.

En pic ja vam saltar cap a la secundària, les coses van canviar radicalment. Com a anècdota, els cursos anaven cronològicament a la inversa; la nostra 5ème després de 6ème, aquí a Catalunya era 1r d’ESO, 4ème era 2n d’ESO, 3ème era 3r d’ESO i la 2nd era 4rt d’ESO. I si a les escoles catalanes feien crèdits variables, de síntesi, assignatures de temàtica múltiple, etc. nosaltres ens centràvem en les matèries més bàsiques i no teníem elecció.

No sóc capaç de recordar què fèiem a classe quan era petita, però encara guardo les llibretes que em fan de testimoni i hi veig molts dibuixos amb el nom de l’objecte del què es tractava, escrit al peu de la pàgina, giro més fulls i veig tires llargues de cal·ligrafia, repeticions de lletres vocals, després consonants, minúscules i majúscules i en una capsa conservo els treballs manuals i en els records, el feliç que érem tots plegats en aquells temps, en què tot era diversió, cançons, festivals de final de curs i obres de teatre (tot en francès!).

També m’han caigut a les mans alguns llibres de text de nivell més avançat, això m’és més proper, i em fa pensar tal i com diu la descripció del llibre, que a través de les diferents unitats hi trobarem vocabulaire, conjugaison, grammaire i ortographe. El tipus de teoria lingüística que aplicaven els nostres professors, potser per una cultura francesa molt marcada i perquè tots eren nadius, era la gramàtica tradicional, tret d’alguns anys en què potser havíem enfocat l’assignatura més des d’un punt de vista de la lingüística textual i de l’anàlisi del discurs. És per això que en els cursos més elevats fèiem servir llibres que es titulaven Grammaire et expression o bé, Littérature et expression. Que anaven bastant més enllà de la pròpia normativa de la llengua francesa.

Quant a l’anglès, malgrat que a l’escola el vam començar a estudiar de més grans, abans però que el català, recordo unes classes molt més dinàmiques, sempre amb la mateixa professora, la Claudine, que també era nascuda a França però de mare anglesa, a l’aula era exigent, seriosa i molt disciplinada. Recordo amb especial simpatia les primeres classes d’anglès que vaig rebre amb el nostre amic Muzzy. No el coneixeu? Hi, I’m Muzzy. Big Muzzy. Un “monstre” de color verd, gran i gros que ens presentava tots els seus amics, i vivíem amb ell tot d’aventures mentre apreníem vocabulari a dojo. Us en deixo un fragment de presentació.

És evident, doncs, que era un ensenyament pràcticament estructuralista, amb molta interacció amb els companys i la professora.

El mateix plantejament dinàmic va servir per a les classes d’alemany a l’institut. No teníem el Muzzy de company, perquè ja érem grans, però la professora plantejava cada classe depenent del nostre estat anímic, del dia de la setmana en què ens trobàvem i del tipus d’activitat que volguéssim fer. Potser també hi tenia molt a veure el fet que només fóssim 5 a classe. Va arribar el punt que en comptes de fer classe, anàvem a la cafeteria més pròxima de l’institut i allí petàvem la xerrada durant l’hora que havia de durar la classe. Era genial. Per tant, entenc que en aquí estaríem parlant bàsicament de la teoria psicològica basada sobretot en l’humanisme.

Dit tot això, concloc que el fet que t’agradin les llengües i les aprenguis amb certa il·lusió, depèn molt de tal i com te les plantegin. L’ensenyant, és evident que té un paper fonamental perquè tu vulguis continuar endavant amb aquell aprenentatge, si no és així, és que, entre d’altres coses, el professor haurà fracassat.

Ser i tenir

Être i avoir són dos verbs irregulars que formen part de la llengua francesa, que sovint tenen la funció d’auxiliars i que al llarg de la història han suposat molts mal de cap a aquells que han pretès aprendre, no sempre amb èxit, aquesta llengua. Ara bé, si ens endinsem en el món cinematogràfic i més concretament, donem un cop d’ull al cinema francès, descobrirem una pel·lícula que porta per títol Être et avoir, dirigida per Nicolas Philibert. Un film-documental premiat en diversos festivals i molt reconegut per la crítica més ferotge del cinema actual, que explica la història d’una « classe única » en el medi rural francès, en què nens i nenes de diferents edats conviuen en un mateix espai i un únic professor. La manera en què el professor, la figura principal educa els seus alumnes basant-se sobretot en les relacions humanes no deix ningú indiferent i resulta sorprenent.

A casa tinc un molt bon referent, la mare. La mare és mestra i des de ben petita sempre l’he vist preparar les seves classes, treballs, corregir pràctiques i exàmens i ara més recentment, fitxes dels nens i nenes de pàrvuls. Sempre m’ha transmès la passió que sent amb la seva feina, les ganes que té que els nens creixin, evolucionin, aprenguin i que a final de curs hagin assolit tots els seus objectius. Doncs bé, inevitablement, jo volia ser com ella. Pensava que això era fantàstic i emocionant.

El fet que hagi escollit aquesta assignatura com a lliure elecció no és pas casualitat; malgrat que hagi cursat la carrera de traducció i interpretació, no he descartat en cap moment dedicar-me a l’ensenyament i tot i ser-ne conscient que amb deu setmanes de classe no pots ser un bon ensenyant, sí que pots tenir una visió global de tot el que implica i de tot el que cal tenir en compte en un futur, si s’escau.

La meva experiència amb les llengües no és recent. Els pares van decidir donar-me una oportunitat que sempre els estaré agraïda. A Reus, que és d’on sóc, una ciutat petita aleshores però que s’està fent molt gran actualment, no existia cap escola que et pogués formar en una llengua estrangera ; doncs bé, un grup de pares es va posar d’acord, va contactar amb la persona més adequada i conjuntament, van decidir dur a terme una escola francesa, l’École Bon Soleil de Reus. És a dir, que des dels tres anys que he rebut gairebé exclusivament un ensenyament en llengua francesa i seguint en tot moment el tipus d’ensenyament francès i amb professors nadius a França, per descomptat. A casa, hem parlat sempre el català, per tant, considero que és per damunt de tot la meva llengua materna, sens dubte ; el francès, la meva segona llengua donat que tot el que après, acadèmicament parlant, ho he fet en aquesta llengua ; el castellà, va arribar al cap d’uns anys, a l’escola també, i finalment, en tercer i quart lloc, l’anglès i el català. Considero que és ben curiós tot plegat, però real.

Recordo amb especial il·lusió tots els professors que van formar part d’aquella aventura que era absolutament nova per a tots, molts d’ells eren joveníssims, amb unes ganes immenses d’ensenyar i nosaltres, els alumnes disposats a escoltar-los i a aprendre. Penso, doncs, que no és d’estranyar que després de tota aquesta colla d’experiències, tingui un interès especial en compartir allò que a mi se’m va oferir i que tantes coses bones m’ha ensenyat.

Crec que no oblidaré mai els verbs être i avoir, els primers verbs de la llengua francesa que em van ensenyar i que han significat tant per definir el meu futur com a persona i com a professional.